Autoconsum col·lectiu: el sol compartit a 5 km

Actualitzat el 3 d'agost de 2026. Hem anat a mirar què es paga exactament per compartir energia a través de la xarxa. La resposta té nom —el peatge TDA— i té un valor: zero en baixa tensió el 2026, però zero per aritmètica i no per exempció. Hi expliquem per què, què el podria fer deixar de ser zero, i per què el factor que de debò decideix un projecte no és aquest sinó la simultaneïtat.

Més del 70% dels habitatges principals a Espanya són en edificis plurifamiliars. La majoria no tenen coberta pròpia, o la que tenen és petita, ombrejada o compartida amb vint veïns més. Durant anys, això ha volgut dir quedar-se fora de l'autoconsum. L'autoconsum col·lectiu és el mecanisme que ho capgira: una sola instal·lació de generació, molts consumidors associats, i la xarxa de distribució com a fil conductor. I el 2026 és l'any en què aquest mecanisme comença a tenir, per fi, unes regles a l'alçada del seu potencial.

Què és exactament un autoconsum col·lectiu

La idea és senzilla: una instal·lació fotovoltaica (a la coberta d'un edifici, d'una nau industrial o d'un equipament municipal) associa la seva producció a diversos punts de consum, cadascun amb el seu comptador i el seu contracte. L'energia generada es reparteix entre els participants segons uns coeficients de repartiment que tots han signat en un acord.

Cada hora, la distribuïdora aplica aquests coeficients a la producció: la part que coincideix amb el teu consum te la descomptes directament de la factura, i la part que no consumeixes en aquell moment es compensa com a excedent, al preu que tinguis pactat amb la comercialitzadora. Cada participant liquida individualment; no cal compartir comercialitzadora ni tarifa.

Els coeficients poden ser fixos (el mateix percentatge totes les hores de l'any) o variables per hores, una opció que la normativa permet des de finals de 2022 però que a la pràctica poques comercialitzadores i distribuïdores gestionen amb agilitat. Aquest detall, com veurem, és una de les claus del que ve.

La cursa dels metres: de 500 a 5.000

La restricció que més projectes ha matat històricament és la distància. El Reial decret 244/2019 va fixar el límit inicial en 500 metres entre generació i consum a través de xarxa. El RDL 18/2022 el va ampliar a 1 km per a instal·lacions en coberta, i el RDL 8/2023 el va portar a 2 km per a totes les tecnologies.

El salt gran ha arribat el març de 2026: el Reial decret llei 7/2026 amplia el radi fins als 5 km i considera instal·lacions pròximes associades a través de xarxa les fotovoltaiques o eòliques de fins a 5 MW situades a menys de 5.000 metres dels consumidors associats, dins la mateixa zona de distribució i connectades en baixa o mitjana tensió.

En termes pràctics: la coberta d'una nau d'un polígon a l'entrada del poble pot alimentar habitatges del nucli urbà. Un equipament municipal amb bona coberta pot donar servei a un barri sencer. En un municipi mitjà de la costa catalana, un radi de 5 km cobreix pràcticament tot el terme. On abans el disseny d'un projecte començava descartant participants per metres, ara comença comptant cobertes útils.

Les altres novetats del RDL 7/2026

El decret llei no només amplia metres. Tres canvis més mereixen atenció:

El gestor d'autoconsum. Es crea com a figura legal a la Llei del sector elèctric: una persona física o jurídica que representa els consumidors associats i fa en nom seu els tràmits amb distribuïdora i administració. Fins ara, gestionar un col·lectiu de trenta veïns volia dir trenta signatures per a cada modificació de l'acord de repartiment. Aquesta figura professionalitza la gestió i és, probablement, la peça que farà escalables els projectes grans.

Compatibilitat de modalitats. Un mateix consumidor pot participar alhora en dos autoconsums: la instal·lació individual del seu habitatge i un col·lectiu de proximitat, per exemple. Abans calia triar.

Deduccions a l'IRPF. Un 10% de deducció per instal·lacions d'autoconsum (bateries incloses) en immobles de propietat, o un 20% per a propietaris d'habitatges en edificis d'ús predominantment residencial on s'hagi fet la instal·lació. La base màxima és de 5.000 € anuals i la instal·lació ha d'estar acabada dins del 2026: qui s'ho estigui pensant, té data de caducitat. Per a empreses, es manté la llibertat d'amortització per a inversions en renovables.

Recordem també una peça que ja existia i que sovint es passa per alt: la Llei de propietat horitzontal permet aprovar instal·lacions renovables amb el vot d'un terç dels propietaris que representin un terç de les quotes. No cal unanimitat ni majoria absoluta per posar plaques a la coberta comunitària.

Els números d'un cas tipus

Imaginem una coberta industrial a 3 km d'un nucli residencial, amb 100 kWp instal·lats. A la costa mediterrània això són uns 140.000 kWh anuals. Si hi participen 30 habitatges amb un coeficient mitjà del 3,3%, a cada llar li corresponen uns 4.600 kWh/any.

Amb coeficients fixos i sense bateria, un habitatge amb consum diürn moderat aprofita directament potser entre el 40 i el 50% d'aquesta energia (la resta es genera quan no hi ha ningú a casa). Uns 2.000-2.300 kWh autoconsumits a un preu evitat de 0,15-0,20 €/kWh són entre 300 i 450 € anuals; els 2.300-2.600 kWh restants, compensats com a excedent a l'entorn de 0,02-0,05 €/kWh (amb el pool solar dels migdies de 2026 sovint fregant el zero), hi afegeixen uns 50-120 €. En total, un ordre de magnitud de 350-500 € anuals per habitatge, sense haver instal·lat res a casa. Aquesta xifra, però, depèn molt de la simultaneïtat que veurem al punt següent, i els números reals dependran del perfil de consum, de la tarifa i de com s'hagin dissenyat els coeficients: per això el disseny del repartiment és tan important com el dimensionament de la planta.

I aquí apareix la limitació estructural del model: el gruix de la generació es concentra a les hores centrals del dia, exactament quan els habitatges consumeixen menys. Sense emmagatzematge, la meitat del valor es liquida com a excedent a preu baix.

El peatge de sortir de la finca

Aquí és on convé filar prim, perquè circula molta confusió en totes dues direccions.

Sí que existeix un peatge específic per passar per la xarxa. L'article 9.5 de la Llei del sector elèctric preveu que, quan hi ha transferència d'energia a través de la xarxa de distribució, els consumidors associats satisfacin una quantia per utilitzar-la, i l'article 17.5 del RD 244/2019 encarrega a la CNMC fixar-la. I la CNMC ho ha fet: l'article 6.3 de la Circular 3/2020 crea una família sencera de peatges —2.0TDA, 3.0TDA i 6.1TDA a 6.4TDA— amb termes d'energia que graven expressament l'energia autoconsumida en instal·lacions pròximes a través de xarxa. Tenen valors publicats cada any.

I el seu valor per a baixa tensió és zero. A la resolució de peatges vigent des de l'1 de gener de 2026, el nivell de tensió NT0 —fins a 1 kV, on hi ha totes les llars— apareix amb un guió a tots els períodes. Un consumidor industrial connectat en mitja tensió que participés en el mateix autoconsum col·lectiu pagaria uns 1,4 cèntims per cada quilowatt autoconsumit en hora punta; una llar no paga res.

A més, l'energia autoconsumida tampoc no paga els peatges ni els càrrecs ordinaris, perquè es descompta abans d'aplicar-los: el RD 244/2019 els fa recaure sobre «l'energia horària consumida de la xarxa individualitzada», que és el consum total menys l'autoconsum.

Sumat: avui, per a una llar en baixa tensió, un quilowatt autoconsumit a través de la xarxa no paga peatge ordinari, ni càrrec ordinari, ni peatge TDA.

Ara bé, dues advertències, i totes dues importen.

La primera: aquest zero és calculat, no protegit. L'annex II de la Circular 3/2020 reparteix la retribució de xarxa entre terme de potència i terme d'energia per nivell de tensió, i a NT0 assigna el 100% a potència i el 0% a energia. Com que el peatge TDA es calcula només a partir del component d'energia del propi nivell, a baixa tensió la fórmula dona zero per construcció. No és una exempció que el legislador hagi volgut blindar: és el resultat aritmètic d'un paràmetre de repartiment. Si la CNMC mou aquest 100/0 cap al 75/25 que ja apliquen els altres nivells, el 2.0TDA deixa de ser zero sense necessitat de tocar ni una línia de la llei. I la metodologia de peatges és en revisió ara mateix.

La segona: el que noten els participants no són els peatges. Qui ja és en una cooperativa té la sensació de pagar el quilowatt compartit com si vingués de l'altra punta del món, i té raó en la sensació encara que la causa sigui una altra. El que passa és que només es descompta la part de la teva assignació que coincideix amb el teu consum en aquella hora. La resta cau a excedent i es liquida a uns 0,06 €/kWh en lloc dels 0,17 que val evitar una compra. Aquest diferencial de simultaneïtat val de l'ordre de 0,10 €/kWh: deu vegades més que qualsevol peatge TDA plausible. És aquí on es perd el valor, no als peatges.

Convé, doncs, no barrejar quatre coses que sovint es presenten juntes com si fossin un sol mur:

1. La simultaneïtat, que val uns 0,10 €/kWh i és, amb diferència, el factor dominant. Es combat amb coeficients ben dissenyats, desplaçament de consum i emmagatzematge.
2. Els termes fixos del contracte, que continues pagant íntegres tinguis autoconsum o no. Es rebaixen ajustant la potència contractada.
3. El sostre de la compensació, que mai no pot superar el valor de l'energia comprada dins del període de facturació. El que sobra es perd. Es combat dimensionant bé.
4. El peatge TDA, zero avui en baixa tensió, però amb la metodologia oberta.

Els tres primers són decisions de disseny vostres. Només el quart és risc regulatori, i avui val zero.

En canvi, quan la generació es connecta a la xarxa interior —a la centralització de comptadors de l'edifici, o dins de la mateixa referència cadastral—, el quilowatt compartit no travessa mai cap comptador frontera. No genera peatges, no entra en cap circuit de facturació, no tributa: simplement no existeix per al sistema elèctric. És energia a cost de producció pur.

D'aquí surt la nostra regla de disseny, que apliquem sempre en aquest ordre: primer, esgotar la coberta pròpia i la xarxa interior de la finca; només després, sortir a buscar generació o consumidors dins del radi de 5 km. L'ampliació a 5 km és una eina magnífica per a qui no té cap alternativa —el veí sense coberta, el pis interior, el local en planta baixa—, però no hauria de ser mai la primera opció de qui té una comunitat de propietaris amb coberta aprofitable a sobre del cap. Els 5 km amplien el mercat; la xarxa interior maximitza la rendibilitat.

Cap a on pot anar això

Qui munta una cooperativa amortitza a vint o vint-i-cinc anys, i per tant no li n'hi ha prou de saber què es paga avui: necessita saber cap on empeny el sistema. I aquí hi ha dos senyals que convé no ignorar, tots dos del regulador i tots dos d'aquest 2026.

El primer és de diners. Informant sobre la norma que ha portat els 5 km, la CNMC adverteix el Govern que la flexibilització dels requisits i l'entrada de l'emmagatzematge distribuït «pot permetre aflorar un elevat col·lectiu de consumidors —difícil de quantificar— que pogués afectar la suficiència dels peatges i els càrrecs». I ho xifra: si es compleixen els objectius d'autoconsum del PNIEC, els ingressos del terme variable de peatges i càrrecs cauen 390 milions d'euros l'any 2030 —145 de peatges i 248 de càrrecs—, valorats a preus de 2026. Afegeix que podrien ser encara més amb la flexibilitat que la norma introdueix.

Un forat d'aquesta mida es tapa d'algun lloc, i la peça per tapar-lo ja està muntada: el peatge TDA existeix, té estructura, té sis períodes i té valors publicats cada any. Perquè deixi de ser zero en baixa tensió no cal aprovar cap llei nova ni cap reial decret; n'hi ha prou amb moure un percentatge de repartiment dins d'una circular de la CNMC. Com a ordre de magnitud, si la baixa tensió rebés el mateix tracte que la mitja parlaríem d'entre 0,01 i 0,03 €/kWh en punta: poc comparat amb els 0,10 de la simultaneïtat, però permanent i completament fora del vostre control.

El segon és de xarxa. La CNMC ha obert la porta a limitar els abocaments de l'autoconsum per risc de desequilibris, cosa que afegeix una incògnita nova: no només quant costa abocar, sinó si es podrà abocar tot.

I el patró històric hi juga a favor. Cada ampliació de distància ha arribat amb el preàmbul disculpant-se: el RDL 18/2022 advertia que en baixa tensió les distàncies raonables «sense provocar fortes caigudes de tensió i elevades pèrdues» no són altes, i el RDL 20/2022 demanava «ser prudent en l'augment d'aquesta distància per evitar pèrdues excessives». S'ha passat de 500 a 5.000 metres en quatre anys mentre el regulador demanava contenció cada vegada.

Res d'això vol dir que els 5 km siguin mala idea. Vol dir que el quilowatt que viatja per la xarxa pública té un perfil de risc que el quilowatt de xarxa interior no té, i que en un projecte a vint anys això pesa més que uns cèntims.

Què falta: el RD d'emmagatzematge distribuït

La resposta a aquesta limitació és al projecte de Reial decret d'autoconsum i emmagatzematge distribuït que el MITECO va sotmetre a audiència pública l'octubre de 2025 i que, segons el mateix ministeri, hauria d'aprovar-se aquest estiu. Tres elements del text ens semblen decisius:

La modalitat d'excedents compartits, que introdueix el concepte d'energia horària excedentària compartida: l'energia que un consumidor principal no aprofita podrà redistribuir-se entre la resta de participants en lloc de liquidar-se directament com a excedent. És el pas de repartir percentatges cecs a repartir energia allà on cada hora té més valor.

L'emmagatzematge distribuït associat al consumidor, que es configura com una tipologia de connexió homologable a qualsevol modalitat d'autoconsum, amb les mateixes condicions administratives, tècniques i econòmiques. Traducció: les bateries darrere del comptador, també en esquemes col·lectius, tindran per fi un encaix regulatori explícit en lloc de viure en la interpretació.

I el desenvolupament de les obligacions del gestor d'autoconsum, incloent-hi la comunicació de modificacions de l'acord de repartiment amb tràmit simplificat per a instal·lacions de menys de 100 kW en baixa tensió.

En paral·lel, un segon projecte de reial decret, en audiència pública fins al 13 de juliol de 2026, desplega el RDL 7/2026 en l'àmbit industrial i de l'emmagatzematge davant del comptador. La regulació avança per capes, i convé no perdre el fil de cap.

On encaixen les bateries (i per què hi som)

Un autoconsum col·lectiu sense emmagatzematge és una planta que regala valor a les hores de sol i no en té a les hores de sopar. Amb una bateria ben dimensionada al costat de la generació, l'energia de migdia es desplaça al vespre, la fracció aprofitada per cada participant puja i la dependència del preu de compensació d'excedents baixa. Si hi afegim coeficients dinàmics i una gestió horària intel·ligent, el sistema pot decidir cada hora si l'energia va als participants, a la bateria o a la xarxa, segons on valgui més.

Hi ha un segon efecte, menys evident i potser més important a llarg termini: l'energia que s'emmagatzema i es consumeix darrere el mateix comptador no viatja mai per la xarxa pública. No paga peatges avui, no els pagarà si demà s'endureixen, i no depèn de si es podrà abocar o no. Cada quilowatt que la bateria desplaça de migdia al vespre és un quilowatt que surt del perímetre de risc regulatori. No és un argument comercial: és una conseqüència directa de com està escrita la norma.

Això no es fa amb un full de càlcul: es fa amb telemetria contínua de generació, consums i estat de la bateria, i amb algoritmes que optimitzin el conjunt. És exactament la capa de gestió que desenvolupem a SolarBox, i la figura del gestor d'autoconsum que crea el RDL 7/2026 és el vestit legal que li faltava a aquest servei.

El nostre consell honest: si vius en una comunitat de propietaris amb coberta aprofitable, comença per casa —xarxa interior, zero peatges, màxima rendibilitat. Si no tens coberta ni finca on posar-la, el radi de 5 km és la teva porta d'entrada, sabent que una part del valor es queda pel camí. En tots dos casos, el 2026 és l'any per moure fitxa: el marc fiscal caduca el 31 de desembre, el radi de 5 km ja és vigent i el RD que ha de regular les bateries compartides és a tocar. Quan es publiqui el text definitiu, l'analitzarem aquí mateix.

Mentrestant, si vols saber quin paper podria jugar la teva coberta (o el teu consum) en un autoconsum col·lectiu, demana'ns l'anàlisi gratuït: amb la factura n'hi ha prou per començar.